Anna – Mireia, tu ets directora comercial de Radio FlaixBac. Quanta gent tens al teu càrrec?
Mireia – N’he tingut 15 i ara som 13.
Anna – M’agradaria explorar què vol dir ser directiu de 13 persones…la feina teva és recolzar-los? acompanyar-los? quina seria la clau de tenir un equip de persones?
Mireia – Per l’empresa evidentement, la missió de la directora comercial i del seu equip és facturar, però per mi el més important és acompanyar-los, inspirar-los i treballar i compartir amb ells. Predicar amb l’exemple i donar-los eines perquè ells puguin fer la feina que han de fer. Per tant, per mi ells són lo més important.
Anna – Clar, perquè no oblidem que totes les persones que treballen a una empresa no deixen de ser persones, amb els seus problemes personals, els seus anhels, els seus moments baixos… I durant molt de temps a les empreses hem fet: ” Deixem tot això a fora, aquí venim a treballar”, però d’alguna manera si volem que les persones treguin el seu potencial, s’ha de tenir en compte tot. Com ho fas tu? Un acompanyament? suposo que és natural en tu..
Mireia – Si, és el meu tarannà. Però a més tretze, quinze persones és un número que fa fàcil tenir-les a prop i això fa que conegui perfectament les seves vides. Però no perquè els hi pregunto, sino perquè les compartim de manera natural. No et sabria dir on comença una cosa i on acaba l’altra. Jo sé quan entren per la porta, si estan bé o estan malament. Per tant, hi ha dies que hi ha coses que no surten bé, però si sé que estan passant un mal moment, ho tinc en compte. Però no hi penso, em surt natural. Aquí a l’empresa, és una cosa que xoca bastant a altres companys meus, em diuen que sóc una mica la “mamma” de l’equip. Jo no m’hi considero, perquè no tinc un rol de mare amb ells, és de compaya.
Anna – Jo el que veig és que tu ets molt autèntica, tal com ets a fora, ets aquí.
Mireia – Si, jo em sento a la feina com a casa.
Anna – Si ja tens aquesta facilitat de tenir en compte els altres a fora, ho fas a fora i ho fas a dintre.
Mireia – Jo he triat una empresa on jo em senti com a casa, on jo pugui ser jo. En tot. No estic a casa, no sé com dir-ho, però si que em sento a casa. I per tant, a la gent de l’equip jo la puc triar. He triat persones que considero que són perfectes per estar en aquesta empresa, en aquest moment.
Anna – Hi ha com un “match” entre la personalitat de la persona i la personalitat de l’empresa, oi? Tu vas sentir feeling amb la personalitat de Flaix. Quan vas entrar a treballar-hi ho senties així, com que teniu algo a veure a nivell de personalitat.
Mireia – Totalment. Flaix és una empresa que té uns valors que són molt com els meus. Innovació, creativitat, lleugeresa, ser natural, ser proper, no et dic canalla, però una mica rebel. I jo m’hi sento molt identificada. I quan contracto persones busco que siguin una mica “torpedos”. Prefereixo dir-los-hi “so” que “arre”.
Anna – Com contractes a les persones? Perquè això és un dels punts que costa més. Seria trobar persones que siguin Flaix, d’alguna manera, oi?
Mireia- Totalment. La meva tècnica és, amb el meu networking dóno veus. I les persona amb les que parlo ja saben el que vull. Busco gent que pertanyi a Flaix. Que sapiguen del que han de saber, de publicitat, de marqueting… però les aptituds ja les dóno per fetes, el que sí que busco és que tinguin un tarannà determinat, perquè per ells estar aquí sigui un plaer, no un problema.
Anna – És a dir, anar a treballar ha de ser agradable.
Mireia – Clar i que ells s’hi sentin implicats. Per exemple, al local del costat tinc uns headhunters i jo necessitava una persona per Madrid i allà no tinc el mateix networking que tinc aquí, amb lo que em costava molt. Em vaig plantejar contracta un servei de headhunter, però no va anar bé. El que jo els hi vaig explicar que necessitava no ho van entendre, per tant, no em van poder ajudar.
Anna – Perquè ells busquen algo més clàssic, els estudis, els càrrecs, … i tu buscaves més el caracter, la personalitat.
Mireia – Exacta. I al final, a través de contactes he contractat a una persona que té 55 anys, feia 3 anys que no estava en el món laboral i estic feliç. És una persona autèntica, que sap fer la feina i a més a mé ella està disfrutant molt fent la feina. Un headhunter mai no m’hagués presentat una persona del seu perfil. Sóc una mica anàrquica, de vegades no sé ni el que faig, però acabo contractant a persones que fan que el departament sigui una comunitat.
“He contractat a un dona de 55 anys, que feia 3 anys que no estava al món laboral i tant ella com nosaltres estem molt contents. Les vies clàssiques de buscar feina, mai no me l’haguessin presentat com una opció.”
Anna – Ets intuitiva segur. Quan ets directiu al final, la necessites la intuició…
Mireia – També m’he equivocat. De vegades també m’he enamorat de la persona i no he tingut en compte alguna altra cosa i no ha funcionat. Però és veritat que amb els anys he anat afinant i tinc clar que les aptituds les dóno per suposades i les actituds que jo busco són molt importants.
Anna – S’ha de fer servir una combinació de cor i cap. Feeling i també reflexió. I aquesta persona està contenta doncs de que l’hagis contractat?
Mireia – I tant, per ella és una altra oportunintat. Em diu “És que eres tan diferente”. Per mi jo sóc normal, però ella em diu que mai no havia tingut un “jefe” així. I que vol dir una “jefa així”? doncs una persona que la tracta amb normalitat. Jo en el departament no estic per sobre.
Anna – No hi ha jerarquia? potser de Flaix però tu no t’hi sents per sobre de la gent. Potser això és un altre punt important, no creus? Els tractes de tu a tu.
Mireia – Jo tinc unes tasques i ells en tenen unes altres, però és tot molt orgànic. He fet un organigrama que són com unes boles. Tenim projectes i els compartim i definim com serà l’any.
Anna – I el lideratge canvia segons el projecte?
Mireia – Si, si. Per exemple a mi m’han preguntat, “qui és la teva mà dreta?” I jo no tinc mans dretes. “Però amb qui confies més?” Amb tots, depèn, si és per tema de números aquesta persona em dóna més fiabilitat, si és algo creatiu una altra… però clar, tots som molt diferents. Però fixa-t’hi que som molt diferents però tots tenen algo en comú…
Anna – I tu creus que quan tractes a algú de tu a tu, tens en compte si està bé o està malament, la tens en compte com a persona complerta i a més la deixes autogestionar, que faci projectes,… això fa que la persona estigui motivada a la feina, oi? perquè si llegeixes les estadístiques… ” El 80% de les persones no van contentes a la feina”, “El 90% odia els dilluns”… Algo se’n està escapant… perquè treballem 8 i 10 hores cada dia… No té gaire sentit. O bé aconseguim que la feina sigui algo engrescador on puguis desenvolupar els teus talents i puguis aportar alguna cosa o sino no té cap sentit. I pel que em dies, la teva manera de tracatar-los, segur que motiva. Tu percebs que ells venen a treballar contents?
Mireia – Si. A veure, tots tenim moments, pero sí. Són persones a qui els hi agrada el projecte, que se’l senten seu i hi estan super implicats, tenen ganes d’aportar. I això a mi m’encanta, no estan “bollits”, perdona per l’expressió… però vull dir que és gent que té ganes. Ve al despatx i diu: “He tingut una idea”. Això per mi és imprescindible. Jo no vull tenir “minions” en el departament, que jo mani i ells obeeixin. No ho vull. I això també em provoca curcircuits perquè jo els hi dóno veu. I quan em diuen coses que no els hi agrada que jo faig, estic contenta que m’ho diguin, però també m’afecta. Però és bo. Jo el que vull és millorar.
Anna – És una relació més madura. Tots fem coses que no agraden i es tracta d’aceptar-nos tal qual i trobar la manera de dir-nos-ho.
Mireia – Si, si i ho agraeixo.
Anna – Però estàs parlant de persones madures. Que poden dir el que no els hi agrada de manera respectuosa, que poden acceptar un feedback negatiu.. cal ser madur. I això és una cosa que també busquem a les empreses, que tinguin maduresa emocional, psicològica. I de vegades pot ser complexa veure-ho.
Mireia – Per mi és fonamental. Perquè el meu cap va molt ràpid, vull fer moltes coses. I necessito que la gent sigui autosuficient, que tinguin criteri propi i que puguin funcionar de manera autònoma. Amb responsabilitat però amb llibertat. També per la meva manera de ser. Necessito que ells vagin fent, sino jo col.lapsaria, i per tant ho tinc molt en compte quan contracto algú.
Anna – Llavors aquí hi ha un exercici d’autoconeixement. Això vol dir que tu et coneixes. Saps que tens molta energia expansiva i que pots col.lapsar I com que ho saps i ho acceptes, d’entrada ho dius i això ajuda a l’altra també. Hi ha un treball personal per part teva. Tu has fet coses de creixement personal? o et ve de serie també?
Mireia – Assaig i error… I jo sóc bastant de dir les coses clares, em deixo veure molt fàcilment i això xoca a la gent, però ho faig 1, perquè necessito fer-ho i 2) perquè és una manera molt clara de veure si hi ha feeling o no. I llavors jo em mostro de manera molt evident des del principi. Les entrevistes no les faig aquí, me’ls emporto a algun lloc… els descoloco una mica, perquè el que vull és veure a la persona, abans que al professional. I això no vol dir que s’hagi d’adaptar a mi, però si que hi haurà un intercanvi. Si m’autoconec? si, faig moltes coses…
Anna – I és una part important, oi? Quan tens gent al teu carrèc, … Quan tu creixes ho fas millor i els del teu voltant ho perceben, encara que sigui incoscientment. Tu millores internament i ells ho perceben. Llavors jo crec que aquest creixement no l’hem de parar mai. No podem dir, ja està, he arribat a ser director o directora i ja està. Aquest creixement no pot parar mai.
Mireia – Ara diré una cosa una mica heavy, però quan et promocionen, normalment et fan responsable d’altres persones i ningú et forma per això. I t’has de buscar una mica la vida… I jo m’he hagut d’espavilar per trobar maneres de ser una millor cap. He fet temes de coaching, de llenguatge, de comunicació… coses molt diferents i la veritat és que ara les estic aplicant molt més que abans.
Anna – Hi ha una carència en el sistema educatiu. Sortim de la Universitat amb una formació tècnica o d’uns coneixements mentals, però tenim una gran carència en quan a saber qui som, què volem, com relacionar-nos amb respecte, com poder dir algo negatiu sense fer mal… Tot això estem verds quan sortim de la carrera i entenc que algunes empreses donen formació en aquest sentit, per cobrir aquesta carència. Però són com uns pegats, caldria anar més endarrera, a l’escola, a casa.
….
ENTREVISTA COMPLERTA AL PODCAST D’ARTCHIMBOLDI MODERN LEADERS PODCAST
